A partir de diferents vídeos extrets de la películ·la "El club de los poetas muertos" avui hem pogut tractar i plantejar-nos varies preguntes relacionades amb els components de l'acció socioeducativa.
Hem parlat del carpe diem, d'arrencar el full, de pujar-nos adalt de la taula, de nadar a contracorrent, de com assumir els fracassos,etc.
En les diferents escenes, veiem la figura d'un professor que proposa una alternativa a les estructures que tenen lligades les capacitats mentals dels seus educands. Ell confia i creu plenament que els seus educands poden trobar en ells un mar d'opcions i de desitjos que encara no han descobert.
"Muchachos, deben luchar por encontrar su propia voz. Cuanto más tarden en empezar menos probabilitades tienen en encontrarla."
Plantejant-nos a classe, de què depèn l'èxit o el fracàs de la nostra intervenció, he pogut reconèixer com és la propia predisposició la que determina la percepció de l'acció que hem dut a terme. Com la propia predisposició de rebre els aprenentatges dependrà que allò ho recordi com a un èxit o com a un fracàs. De quina manera aconseguim pujar-nos sobre una taula per veure-ho tot des d'una altra perspectiva? Per aconseguir observar el nostre aprenentatge de manera que poguem veure per igual tots els components?
Cadascú té la seva manera de pujar a aquesta taula. Després d'aquesta sessió he volgut reptar-me a reconèixer, a enfortir, i palpar la meva manera de pujar sobre aquesta taula per poder viure tots els aprenentatges permanents de manera mòbil i positiva. Sempre amb la necessitat d'avançar i d'utilitzar recursos que puguin ajudar a aquest moviment.
Contra més enfortim aquest espai singular més podrem ser capaços de mantenir-nos en peu contra qualsevol vent.
Tots vivim i hem de viure frustracions, fracassos i errors. Només en elles necessitarem trobar una nova porta oberta i la manera de madurar i crèixer. Aquest "dol" es pot expressar mitjançant una gran diversitat de formes.
El més complicat de tot és poder identificar quines són les nostres maneres i les dels demés per expressar-ho.
Com a educadors hem d'aprendre a treballar personalment les nostres eines per afrontar i lliberar els nostres fracassos. Només si reconèixem els nostres tindrem la visió clara per podrem ajudar a l'altre a que trobi les seves.
Hem parlat del carpe diem, d'arrencar el full, de pujar-nos adalt de la taula, de nadar a contracorrent, de com assumir els fracassos,etc.
En les diferents escenes, veiem la figura d'un professor que proposa una alternativa a les estructures que tenen lligades les capacitats mentals dels seus educands. Ell confia i creu plenament que els seus educands poden trobar en ells un mar d'opcions i de desitjos que encara no han descobert.
"Muchachos, deben luchar por encontrar su propia voz. Cuanto más tarden en empezar menos probabilitades tienen en encontrarla."
Plantejant-nos a classe, de què depèn l'èxit o el fracàs de la nostra intervenció, he pogut reconèixer com és la propia predisposició la que determina la percepció de l'acció que hem dut a terme. Com la propia predisposició de rebre els aprenentatges dependrà que allò ho recordi com a un èxit o com a un fracàs. De quina manera aconseguim pujar-nos sobre una taula per veure-ho tot des d'una altra perspectiva? Per aconseguir observar el nostre aprenentatge de manera que poguem veure per igual tots els components?
Cadascú té la seva manera de pujar a aquesta taula. Després d'aquesta sessió he volgut reptar-me a reconèixer, a enfortir, i palpar la meva manera de pujar sobre aquesta taula per poder viure tots els aprenentatges permanents de manera mòbil i positiva. Sempre amb la necessitat d'avançar i d'utilitzar recursos que puguin ajudar a aquest moviment.
Contra més enfortim aquest espai singular més podrem ser capaços de mantenir-nos en peu contra qualsevol vent.
Tots vivim i hem de viure frustracions, fracassos i errors. Només en elles necessitarem trobar una nova porta oberta i la manera de madurar i crèixer. Aquest "dol" es pot expressar mitjançant una gran diversitat de formes.
El més complicat de tot és poder identificar quines són les nostres maneres i les dels demés per expressar-ho.
Com a educadors hem d'aprendre a treballar personalment les nostres eines per afrontar i lliberar els nostres fracassos. Només si reconèixem els nostres tindrem la visió clara per podrem ajudar a l'altre a que trobi les seves.
"Robert Frost dijo: dos caminos divergían en
un bosque, y yo tomé el menos transitado de
los dos, y aquello fue lo que cambió todo"
un bosque, y yo tomé el menos transitado de
los dos, y aquello fue lo que cambió todo"
No hay comentarios:
Publicar un comentario